L'onomàstica i la toponímia
Quan obrim un diccionari, descobrim les moltíssimes paraules de les quals es conforma qualsevol llengua. La paraula és, dit simplement, una unió de lletres amb un significat determinat, la forma en la qual comuniquem conceptes més complexos que els que podem comunicar amb les mans o amb sorolls. (Els lingüistes encara no hem trobat una definició científica de paraula!) Totes les llengües tenen moltíssimes paraules. Desenes de milers: és difícil trobar-ne la quantitat exacta, per motius molt diversos. Com canta el grup de pop mallorquí Antònia Font, Me sobren paraules . Però hi ha unes paraules que mai apareixen al diccionari. Bé, almenys, en la gran majoria de diccionaris: els noms propis . Els noms propis, tal com ho expliquen als xiquets, són aquelles paraules que fan referència a realitats úniques: és a dir, persones, llocs... realitats concretes i intransferibles. Aquests noms no apareixen al diccionari perquè per si mateixos no tenen cap significat. Només entenem el seu si